El primer ascens

Estava escrit que el Nàstic havia de tornar al futbol professional aquesta temporada desprès de tot el que va passar aquella fatídica tarda a Llagostera ara farà poc menys d’un any on el somni de l’ascens es va esfumar per una desastrosa actuació arbitral, o també perquè Jesús Perera no va encertar al rematar una pilota dins de l’àrea petita quan la prorroga estava a punt finalitzar.

Les llàgrimes de tristesa d’aquella tarda es van transformar en llàgrimes d’alegria el passat diumenge quan Aitor Gorostegui va xiular el final del partit proclamant la victòria del Nàstic per 3-1 davant el Huesca amb els gols de Lago Jr, David Rocha i Marcos Jiménez De la Espada, tres jugadors que mereixien ser protagonistes en l’encontre que determinava el retorn del Nàstic a la Segona Divisió A i per tant, el meu primer ascens com a seguidor grana.

No va ser un partit gens fàcil, doncs els primers 45 minuts van tindre un guió totalment inesperat amb un Nàstic sense idees i totalment erràtic davant la superioritat física del Huesca, que també es va fer amb la possessió de la pilota tot i que no va aprofitar-la per agafar avantatge en el marcador entre altres coses perquè en l’aspecte defensiu els granes van complir com havien fet en el partit d’anada a l’Alcoraz. El mig camp del conjunt oscense es va menjar per complet a David Rocha i Manolo Martínez, els dos homes que formaven la sala de màquines del quadre local. No obstant això, Vicente Moreno va ser fidel al seu plantejament i no va fer cap canvi durant el descans, per tal d’intentar controlar més el joc i per tant arribar amb més perill a la porteria de Dani Jiménez, com si el guió que havia dissenyat s’estigués complint tal i com tenia planejat. I així va ser, així va ser perquè Lago Jr. va marcar el primer gol del partit quan només portàvem dos minuts del segon temps amb un xut ras des de la frontal que va tocar els dos pals abans d’introduir-se dins de la porteria. No va celebrar-ho amb l’eufòria que demanava la situació, sinó que va voler reivindicar la seva figura desprès d’una temporada complicada i amb la ment segurament capficada en aquella ocasió que va errar en un Eibar-Sabadell i que va acabar amb l’ascens del conjunt arlequinat sent ell jugador de l’equip basc. El futbol li devia una, de la mateixa manera que li devia a l’autor del segon gol, David Rocha. L’extremeny havia jugat tres fases d’ascens i en cap d’elles va assaborir l’èxit de pujar de categoria. Per això va treure tota la ràbia que tenia acumulada dins seu quan va rematar al fons de la xarxa el centre des de la banda dreta de Gorka Azkorra. El va celebrar, el va plorar i el va cridar proclamant-li a tot el Nou Estadi que per fi era jugador de Segona Divisió. El partit però no havia acabat i l’afició nastiquera va poder celebrar un tercer gol, el de Marcos Jiménez De la Espada en un contraatac on ell mateix va recuperar la pilota al mig del camp per acabar finalitzant amb una vaselina magistral per sobre del porter visitant. El marcador reflectia un resultat de 3-0 que deixava al Nàstic a 10 minuts de tornar a la categoria de plata del futbol estatal. A falta de 120 segons per a que es complís el temps reglamentari, David Mainz va marcar el gol de l’honor provocant les ires d’un Vicente Moreno que va recriminar als seus jugadors la passivitat amb la que havien defensat la jugada. L’exigència del valencià no té límits.

El temps afegit, que va ser de quatre minuts, es va fer llarguíssim. Tothom volia escoltar el xiulet final per celebrar que el Nàstic tornava a ser equip de Segona Divisió. Uns van saltar sobre la gespa per anar abraçar als seus herois, altres vam celebrar-ho  sabent que la nostra feina encara no havia acabat. Personalment hagués donat el que fos per poder estar amb els meus amics nastiquers celebrant el final de l’agonia que va començar amb el descens de fa quatre temporades, una agonia que hem patit des del primer partit contra el Valencia Mestalla el 26 de Setembre del 2012. No obstant, el que vaig viure a les cabines de Ràdio Ciutat de Tarragona no té preu. Poder compartir aquest dia tan especial amb uns professionals que porten al Nàstic tant dins seu, gaudint de l’eufòria d’en Quim Pons, l’emoció del gran Anton Gasol, l’alegria de la Helle i el Joan Alfons o la capacitat de no perdre les maneres de Carles Cortés perquè sabia que tenia que explicar a la ciutat de Tarragona que el seu equip tornava a ser de plata. Va ser la hòstia.

Durant la tarda la cosa va estar molt més relaxada dinant i començant la prèvia del que seria la celebració a la Plaça de la Font en un dels restaurants de la mateixa, el Quattros. Allà vam conèixer a un cambrera que era aficionada del Real Oviedo i que mentre em servia la segona gerra de cervesa amenaçava amb un “como suba mi Real Oviedo...” . Dit i fet. Els asturians van guanyar al Ramón de Carranza per tornar 12 anys desprès al futbol professional. Tot anava sobre rodes. Desprès de dues cerveses, el chartreuse  va fer acte de presencia per acabar d’escalfar la cosa de cara a la celebració i per fer-nos cantar l’himne del club i el Por ti com si no hi hagués un demà deixant clar que en cap cas ens haguéssim pogut dedicar a ser cantautors. Un cop els jugadors van marxar de l’Ajuntament, la festa ens va portar fins la Sala el Cau i fins a un combinat que lluny de venir-me de gust em vaig prendre perquè, què collons, érem de Segona Divisió!

Marc Pérez

Twitter: @ksillas_petit